Reflexió sobre l'educació inclusiva

Cal fer un petit parèntesi i pensar en el que significa vertaderament el model que en l’apartat “Metodologia” he escrit que segueix el centre CLIP. Partim d’una idea fonamental que és el model d'educació inclusiva, el qual és un procés que ens permet repensar cap on orientar l'educació actual. Es justifica, entre altres aspectes, per la voluntat d'organitzar contextos educatius de qualitat, adequats per a tothom: alumnat, mestres i altres professionals relacionats amb l'educació (en aquest cas, podria ser la psicopedagoga). L'educació inclusiva és: el procés pel qual s'ofereix a tots els infants i adults, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l'oportunitat per continuar essent membres de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins l'aula (en aquest cas, no és dins l’aula, però sí que podríem globalitzar-ho parlant de la societat que envolta la Berta, i també el context universitari on es desenvolupa). Com a reflexió del procés d’avaluació de les tasques dutes a terme durant el pràcticum, puc concloure que tots els indicadors apunten a una clara exclusió social de les persones amb diversitat funcional (això ho he pogut copsar directament en situacions puntuals on la Berta es veu, encara avui en dia, en una situació inferior que els seus companys de facultat). Penso que respecte la població general, les taxes d'atur, d'analfabetisme o de risc de patir violència són molt superiors, mentre que les ràtios d'accés a estudis no obligatoris, de renda, d'activitat, d'accés a l'habitatge o la participació política resulten clarament inferiors. No estem davant d'un "col•lectiu d'individus que tenen problemes personals per la seva manera de ser", sinó davant un sistema social amb estructures i dinàmiques discriminatòries, segregadores i opressores, en el qual parlar d'igualtat d'oportunitats fa que hi hagi gent que giri el cap a una altra banda. Per tant, necessitem un canvi en les polítiques que hi ha avui en dia, en la manera de pensar i de fer de la població en general, en la manera de mirar i valorar la diversitat humana. Per això, crec fermament que davant de tan enorme desafiament cal reflexionar sobre els dos elements de socialització més potents que existeixen, la cultura (molt especialment la televisió) i l'educació.