27 de novembre del 2012

Hola a tots i totes, la tasca que he desenvolupat avui ha consistit en passar proves d'avaluació diagnòstica relatives a l'escriptura i a la lectura. N'he passat tant de Cicle Inicial (o corresponents al nivell) i de Cicle Mitjà. La veritat és que aquesta feina, tot i ésser una mica cansada (molta paperassa, cal resumir algunes de les proves per a no fer-les tan extenses, cal també destriar quines es volen passar i quines no), m'està donant una visió molt més exhaustiva del que és el diagnòstic psicopedagògic. Sí que és veritat que he cursat diverses assignatures relacionades amb aquesta temàtica, però el cert és que hi ha una diferència notable entre la teoria i la pràctica; i no hi ha com poder tenir un ventall de proves a les teves mans per a veure realment què són, per què serveixen i com s'han d'administrar. Per tant, puc concloure que ha estat un dia molt profitós en aquest sentit. Fins demà!

Objectius de la base de dades:

- Obtenir tota la informació personal i acadèmica dels usuaris del centre i del personal que hi treballa. - Saber quines activitat desenvolupa l’organització. - Facilitar l’organització de les dades econòmiques i laborals de l’organització. - Facilitar l’accés a la informació dels tests que fan els professionals als usuaris de l’empresa. - Modernitzar el sistema de classificació dels documents de l’organització. - Actualitzar periòdicament les dades automatitzada. - Corregir els errors localitzats de manera ràpida i senzilla.

Fluxos de treball i d’informació

La unitat d’informació de la que es fa el treball té fluxos de treball, com ja hem dit anteriorment, molt variats: l’atenció als infants, l’emissió de factures, el tractament de la documentació, realització de diagnòstics i tractaments, realització d’un treball en xarxa amb escoles i altres professionals de la zona, trobades entre els professionals que treballen al mateix centre, etc. Abans de començar a fer l’historial de cada usuari primer es fa una reunió amb els pares o tutors de l’infant i, després, se li comencen a passar les proves. L’historial el fa el professional que tracta a l’usuari i a en aquest s’inclouen les proves realitzades, l’evolució dels infants i la resposta a cada tractament i els informes que realitza cada professional. Un cop realitzat l’historial aquest ja es pot incloure a la base de dades. Aquests historials que es troben a la base de dades evolucionen mentre l’infant rep el tractament i només pot ser consultat pels professionals del centre i l’historial es tancarà quan l’infant acaba el seu tractament. En quant a l’emissió de factures qualsevol de les dues professionals que treballen al centre poden tan elaborar-les com pagar-les. Aquestes factures solen ser classificades per a, posteriorment, ser dutes al gestor per a poder liquidar-les fiscalment. Aquest centre treballa en xarxa i col•labora amb altres professionals de la zona amb l’objectiu de fer un treball més global i enriquidor per a tothom. Les trobades i reunions es fan a hores convingudes i les organitza cada professional per a poder donar resposta a les demandes tant pròpies com d’altres professionals.

Fluxos de treball i nivell d’automatització

Per a fer aquest treball partiré d’una automatització zero ja que no existeix cap tipus d’automatització o de base de dades en aquest centre. La unitat d’informació de la que es fa el treball té fluxos de treball com: - L’atenció als infants - L’emissió de factures - El tractament de la documentació - La realització de diagnòstics i tractaments - La realització d’un treball en xarxa amb escoles i altres professionals de la zona - Les trobades entre els professionals que treballen al mateix centre, etc.

Estructura interna de l’entitat

L’estructura interna d’aquest centre és molt simple. Com es tracta d’una petita empresa amb només dues treballadores cadascuna tracta una àrea específica. La logopeda tracta tots els casos relacionats amb l’audició i llenguatge, tant llenguatge escrit com oral. La psicopedagoga tracta tots el temes relacionats amb les dificultats d’aprenentatge i amb les habilitats per a adquirir coneixements: tracta problemes de memòria, atenció, concentració, etc. Si cal fer un diagnòstic es farà segons la derivació feta: si cal que sigui una exploració de llenguatge la farà la logopeda, si cal que sigui una exploració d’habilitats d’aprenentatge la farà la psicopedagoga i si l’exploració parteix de zero, si no hi ha derivació prèvia, la faran conjuntament.

L'avaluació de la Berta (tant dins les sessions amb la psicopedagoga com a la universitat)

Primer de tot és interessant esmentar la diferència que hi ha entre l'avaluació sumativa, en context educatiu, que és aquella que es porta a terme en acabar un procés o unitat didàctica, de manera que es certifica si s'han assolit els objectius d'aprenentatge fixats. Empra instruments variats però reductibles a qualificacions objectives, ja que es tracta de comparar el nivell de l'aprenent amb el desitjable o amb la resta del grup. Per això, a diferència de la formativa, en aquest model predominen els exàmens, treballs finals o exposicions amb una nota numèrica. La Berta té avaluacions sumatives cada semestre a cadascuna de les assignatures que cursa a la UB. Per tant, per una banda, la Berta és avaluada sumativament dins el context educatiu on es forma i desenvolupa. En algunes assignatures, però, sí que és cert que tenen en compte l'observació diària, l'assistència a les classes, els exercicis que han de fer, etc. Però no en totes. Per l'altra banda, cal comentar que la psicopedagoga no sol avaluar la Berta, es limita a oferir-li els ajuts i estratègies perquè ella pugui captar la informació i adaptar-la a la seva manera de fer i d'estudiar. Amb això es vol clarificar que no es passen proves estandaritzades a la Berta, ni es fa registres objectius d'avaluació, sinó que això queda palès en el moment de l'entrega d'un treball, de l'elaboració d'un control o examen, etc. I també en l'observació directa i indirecta que la psicopedagoga fa diàriament. Amb tota aquesta informació se li va adaptant l'ajut en tot moment. Normalment quan es parla d’avaluar, o de l’avaluació, es relaciona amb situacions de neguit, nervis: se sol pensar en els exàmens, les hores d’estudi, els temes que s’han de saber, les notes... En el cas que ens ocupa, això es multiplica per molt, ja que la Berta necessita moltes més hores per a estudiar el mateix que els seus companys, moltes m´mes hores, més esforç, més recursos, etc. Tots aquests conceptes formen part de l’univers de l’avaluació però l’enfocament i la importància que se li dóna a aquest procés pot fer que es visqui com un fet angoixant i, per tant, avorrit i poc motivador o com una situació d’aprenentatge integrada en les pràctiques diàries de l’aula. En general, pel que s'ha pogut observar, la Berta porta prou bé els exàmens, de fet, ha aconseguit que en dues de les cinc assignatures se l'avaluï oralment en comptes de per escrit. A més a més, ha tingut la sort que els exàmens que ha de fer ara aquest mes estan bastant espaiats en el temps. Tant des del punt de vista de la Berta com dels professors de la universitat o de la psicopedagoga, l’avaluació de l’aprenentatge dins l’àmbit educatiu es considera necessària i queda justificada per dues funcions: - Per una banda s’avalua l’aprenentatge de la noia perquè el professor pugui recollir evidències del seu progrés en el procés d’aprenentatge i pugui, així, oferir ajudes molt ajustades a les seves necessitats (encara que no sempre, com s'ha dit anteriorment, sigui així). Aquesta funció és de tipus pedagògic. - Per altra banda, s’avalua l’aprenentatge de la Berta per comprovar que s’han assolit uns coneixements i certificar que es té un nivell de coneixement i que s'està en disposició de passar al nivell educatiu superior. Aquesta funció és de tipus acreditatiu (en aquest nivell, i tal i com es pot consultar en el bloc de l'assignatura, hi va haver una problemàtica important: se li va denegar la continuïtat dels seus estudis, atenent que hi ha una normativa a la universitat que explicita que si se suspèn determinades assignatures en un temps limitat, ja no es pot seguir la carrera. Això va comportar molts mi molts maldecaps a la Berta i també a la psicopedagoga, la qual va haver de fer una carta al Rector, anar a parlar amb la tutora, etc. Així és com vaig comprovar que la psicopedagopa no es limita a fer les sessions que corresponen, sinó que també vetlla per la integritat general de la Berta). Totes dues funcions posen de manifest l’avaluació entesa com un mecanisme que té com a darrera finalitat comprovar que s’estan assolint (o s’han assolit), i en quin grau, els objectius d’aprenentatge plantejats a l’inici de l’activitat educativa. Aquest mecanisme permet valorar el procés d’aprenentatge introduint quan sigui necessari mesures de millora. Si es té en compte el moment dins el procés d’ensenyament-aprenentatge en què es duu a terme l’avaluació, es poden diferenciar tres tipus d’avaluació que responen a objectius diferents: - Avaluació inicial (diagnòstica): com el mateix nom indica, aquest tipus d’avaluació es produeix a l’inici de l’assignatura, normalment durant la primera setmana de classe, i té com a principal objectiu identificar els coneixements previs dels estudiants vers els continguts d’aprenentatge. - Avaluació formativa (continuada): aquest tipus d’avaluació es dóna durant tota l’assignatura o durant les sessions amb la psicopedagoga. L’objectiu és informar de l’evolució i progrés de l’aprenentatge dels estudiants per tal de poder oferir ajudes i flexibilitzar algunes decisions tenint en compte el ritme d’aprenentatge i les necessitats de la Berta. Aquest tipus d’avaluació fomenta i potencia la regulació del seu l’aprenentatge. - Avaluació final (sumativa): és l’avaluació que es produeix al final de l’assignatura. Es proposa comprovar si els estudiants han realitzat l’aprenentatge que s’havia planificat i que s'esperava que assolissin. Si es tenen en compte aquests tipus d’avaluació i l’objectiu que es proposen, es poden utilitzar diferents instruments d’avaluació. Així, per exemple, en l’avaluació inicial es poden fer servir qüestionaris, mapes conceptuals, preguntes obertes... o fins i tot pluja d'idees... i observació directa. En l’avaluació durant el procés, és força comú avaluar mitjançant treballs que responen a una demanda concreta, la qual, en el cas de la Beta, no sol ser oberta sinó tancada —lella té unes consignes específiques sobre format, estructura... proporcionades pel professor i penjades al Campus Virtual—. També es pot avaluar mitjançant carpetes d’aprenentatge, és a dir, l’estudiant recull diferents evidències que corroboren el progrés en el seu aprenentatge, tot i que no se sol fer en cap de les assignatures que cursa acutalment; també es poden utilitzar diaris de classe que recullen l’experiència i vivències formatives i personals dels estudiants durant un període determinat (tampoc s'acostumen a fer). Els exàmens o proves escrites són els instruments clàssics per avaluar al final del procés d’ensenyament-aprenentatge (que no vol dir que hagi de ser sempre al final del curs, pot ser al final d’un bloc de continguts). Aquest instrument centrarà el contingut d’aquest bloc i de la resta de la unitat. Com s'ha esmentat, hi ha dues assignatures que adapten l'accés a la informació de la Berta fent-li el control oralment. Aquesta classificació d’instruments d’avaluació no és estàtica ni excloent, és a dir, cadascun d’aquests instruments es pot fer servir per altres funcions i en altres moments sempre i que es tingui molt present quin és l’objectiu per al qual es vol avaluar i s’hagi valorat perquè és pertinent utilitzar aquell instrument i no un altre. També es pot parlar de sistemes d’avaluació transversals, que es poden fer servir tant en l’inici, com durant o al final de l’aprenentatge. Es tracta de l’autoavaluació i l’avaluació entre iguals. - En l’autoavaluació l’estudiant valora els coneixements que té o que ha adquirit en el procés d’aprenentatge. Ell mateix és el responsable d’avaluar-se i li serveix per conèixer quins temes té ben preparats i quins ha de reforçar. - L’avaluació entre iguals requereix de la participació de tots els estudiants (pot ser que estiguin agrupats o per parelles), que es converteixen en avaluadors dels treballs, proves escrites... dels seus companys. Els criteris d’avaluació poden ser decidits pel professor o pels mateixos estudiants. Aquest sistema d’avaluació permet a l’estudiant posar-se en el rol d’avaluador i conèixer què suposa corregir, valorar i comunicar els resultats a un company de l’aula. En aquest apartat és important deixar escrit que la Berta no pot participar en determinades activitats proposades a classe, ja que alguns dels professors no tenen en compte les seves grans dificultats d'accés a la informació, per la qual cosa, aquest tipus d'avaluació no és real, no existeix en moltes de les assignatures que fa. L’avaluació, en l’àmbit educatiu, és una presa de decisions que té en compte uns objectius d’aprenentatge i que ha de partir d’uns criteris explicitats i coneguts tant per la psicopedagoga o el professor com per la Berta.

Les conclusions finals (2a part)

Les conclusions finals: * Reflexions sobre les pràctiques / Tria del centre on treballo vs. centre aliè Estic contenta de situar-me en un centre de psicopedagogia i logopèdia, ja que fins ara no sabia què s'hi duia a terme, sóc mestra d'Educació Primària i crec que la decisió de no fer les pràctiques al mateix centre ha estat encertada. De fet, en certs moments penso que seria interessant el fet d'incorporar-me com a psicopedagoga (en algun centre de l'estil on faig ara les pràctiques) alguna vegada. Es viu un altre tarannà, una altra manera de fer les coses, potser més pausada, menys ràpida i monòtona que a les escoles. Per altra banda, estic satisfeta de poder observar i analitzar pràctiques educatives diferents a les que estic acostumada, ja que sí que penso que tinc una mínima formació psidopedagògica provinent de l'escola (bàsicament a partir de l'observació de la feina de la psicopedagoga de l'EAP de zona en el meu CEIP), però fins ara no he vist que hi ha mil camins que aquesta carrera t'obre, tirant per unes vessants o per unes altres. Seguim pensant i reflexionant... * La baixa visió, el cas de la Berta La baixa visió és la condició de la persona amb privació parcial del sentit de la vista. No està tipificada des del punt de vista legal, si bé limita amb la visió perfecta (100% de resta visual amb la utilització de correccions visuals) i la ceguesa legal. Entre aquests dos punt s'estén el camp de les persones amb baixa visió, és a dir amb disminució visual. La disminució visual es dóna quan la visió d'una persona no arriba al 100%, tot i utilitzar totes les correccions òptiques possibles. La resta visual (el percentatge de visió que hom conserva) conté dos paràmetres de definició visual: la agudesa i el camp. L'agudesa visual és la capacitat de distingir les formes dels objectes a certa distància i es mesura amb la prova de les lletres (o formes geomètriques) de mida decreixent, establint cada línia, vista o no, un 10% d'agudesa visual. El camp visual és l'angle que cada ull veu, corresponent 90º a cada un (en total 180º). El camp es redueix, o bé "tancant-se" pels costats, o bé de manera aleatòria, a causa de taques que es formen a l'ull. La persona que, malgrat l'ús de correccions òptiques, no aconsegueix arribar al 100%, però que supera el 50% de resta visual, pertany a la categoria B3, porta una vida normal i possiblement no en tingui consciència de la seva disminució. Ans al contrari, per sota del 50%, comença a tenir dificultats evidents i es diu que té baixa visió (B2). Cal tenir en compte que, per sota del 20% de resta visual, les dificultats visuals són severes i fan imprescindible l'ús de tècniques d'adaptació. Quan no s'aconsegueix superar el 10% d'agudesa i/o es té restringit a només el 10º el camp visual, es considera llavors que la persona pateix ceguesa legal. Finalment, si no hi veu sinó zones difuses d'il·luminació i ombra, o bé res en absolut, és quan es parla de ceguesa total (B1). La Berta tindria, segons aquesta classificació, ceguesa legal, ja que té un 4%. Però gràcies a la seva força de voluntat, ja que abans només en tenia un 2%.

Les conclusions finals (1a part)

Ja ha finalitzat el període d'assistència al centre (o més concretament a casa la Berta), i arriba l'hora de mirar enrere, de reflexionar i de deixar constància del que s'ha treballat durant aquest perdíode. En aquests moments estic elaborant la memòria final, on es recull tota la informació rellevant en referència a aquesta estada fent pràctiques, però per a donar una visió general, es pot concloure aquest bloc fent uns apunts finals (tot i que espero que no finalitzi l'ús del bloc, que continuï tenint uns objectius i unes aportacions més enllà del mateix Pràcticum I). En tot cas, encara que avui pengi les conclusions finals, he de reconèixer que demà encara aniré a fer pràctiques, ja que m'agradarà posar un punt i final i poder-me acomiadar com cal tant de la Berta com de l'Anna (la psicopedagoga del centre). De fet, la meva tasca, en un principi, a banda de conèixer un dels diferents àmbits d'intervenció de la psicopedagoga en un cas de ceguesa (o de baixa visió greu), documentar-me al respecte i investigar una mica per la meva banda sobre la temàtica; també vaig pensar en proposar algun materials per a l'alumna, vaig buscar algun programa informàtic que l'ajudés a fer més senzilla la seva tasca, però em vaig adonar que ho té molt i molt pautat, i que disposa de les eines que realment necessita, per la qual cosa, em vaig centrar en saber més coses sobre aquestes. En tot moment m'he sentit molt integrada en la dinàmica de les sessions, la psicopedagoga m'ho ha posat molt fàcil, així com l'alumna i la seva família (he anat a casa seva ja que allí hi té la instal·lació de les pantalles on fa la feina de la Universitat). Penso que m'ha motivat molt el cas, he pogut conèixer una noia excepcional, la Berta, que dedica moltes hores cada dia per treure's una carrera amb gairebé cap adaptació; igualment a l'Anna, la psicopedagoga, que mitjançant un tracte familiar i acollidor fa que les sessions amb l'alumna es trobin en el camí entre una trobada d'amigues, una sessió de psicologia i una classe avançada en matèria de Biblioteconomia i Documentació. La veritat és qúe sí que he tingut dubtes, molts, sobretot a l'hora de començar, per exemple, pensava que la formació que tinc a hores d'ara, o millor dit, tenia, no seria la suficient i adequada; no sabia si estararia a l'altura o si podria dur a terme els objectius que em plantejava. La meva primera dificultat va ser la concreció del Preprojecte, donat que desconeixia totalment la realitat que em trobaria, però poc a poc, amb la meva assistència al centre, he anat ubicant-me, coneixent i participant activament del funcionament del mateix. Puc dir que he tingut molt sort. M'agradaria comentar que en un primer moment, em vaig sentir molt afortunada pel simple fet d'haver conegut un cas d'aquesta mena, ja que les meves previsions sobre la tasca d'un psicopedagog eren prou diferents. Me n'he adonat que aquesta carrera em permetrà desenvolupar moltes i diverses feines, en àmbits diferents i amb gent molt interessant. En una visió general, i fent cinc cèntims sobre el que he experimentat i sentit durant les pràctiques, puc dir obertament que estic molt satisfeta de la tasca duta a terme; és clar que ara penso que podria haver fet certes coses d'una altra manera, que podria haver realitzat o dit quelcom diferent, que podria haver encaminat el Pràcticum cap a un altre lloc... però també penso fermament que s'ha fet una bona feina, que he observat unes maneres de fer molt interessants, uns comportaments que m'han impactat, unes lliçons que potser van més enllà de la psicopedagogia i s'acosten a la moral. Crec que és fonamental tenir present certa informació a l'hora de llegir les conclusions finals, per aquest motiu faré un breu resum dels aspectes contextuals més importants: El centre on he cursat el present Pràcticum, i per tant sobre el que es versa aquest treball és CLIP, Centre de Logopèdia i Psicopedagogia. Aquest centre està situat a la població de Llinars del Vallès, Barcelona, un poble de 8000 habitants situat a 10 km de la capital del Vallès Oriental, Granollers.    Aquest centre ofereix els serveis de psicopedagogia i logopèdia als habitants de Llinars i d’altres petits pobles del voltant. CLIP atén a hores convingudes i, normalment, fora de l’horari escolar. El centre acull a infants des dels 3 anys i no hi ha límit d’edat màxima per a atendre les necessitats educatives o de llenguatge dels seus alumnes. Clip atén els seus alumnes tant individualment com en petit grup. Normalment el màxim de persones en un grup és de tres i han de tenir unes característiques o necessitats similars.   La missió de Clip és, bàsicament, prevenir, diagnosticar i tractar els possibles problemes d’aprenentatge i llenguatge de la població de Llinars del Vallès i del seu entorn. Aquesta missió no és un eix de treball que es realitzi només al centre sinó que es duu a terme en col·laboració amb les escoles i amb les famílies dels infants de Llinars i dels seus voltants. Els usuaris d’aquest centre són externs. Aquests usuaris tant poden ser els infants (o adults, com el cas de la Berta) que reben tractament, com els pares i professionals de l’educació que acudeixen al centre per a rebre assessorament per tal de tractar de la manera més acurada als infants que tenen a càrrec. Tan sols la psicopedagoga i la logopeda tindran accés a la base de dades. Les dues professionals que treballen al centre poden consultar la base de dades per diverses raons: per consultar el tipus de prova o tractament que segueix un infant, per a fer consultes pràctiques sobre si es troben amb casos similars, per a saber les dades que han d’incloure per a fer els informes, per tal de poder constatar l’evolució dels seus clients... Cal fer un petit parèntesi i pensar en el que significa vertaderament el model que en l’apartat “Metodologia” (dins la memòria de les pràctiques) he escrit que segueix el centre CLIP. Partim d’una idea fonamental que és el model d'educació inclusiva, el qual és un procés que ens permet repensar cap on orientar l'educació actual. Es justifica, entre altres aspectes, per la voluntat d'organitzar contextos educatius de qualitat, adequats per a tothom: alumnat, mestres i altres professionals relacionats amb l'educació (en aquest cas, podria ser la psicopedagoga). L'educació inclusiva és: el procés pel qual s'ofereix a tots els infants i adults, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l'oportunitat per continuar essent membres de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins l'aula (en aquest cas, no és dins l’aula, però sí que podríem globalitzar-ho parlant de la societat que envolta la Berta, i també el context universitari on es desenvolupa).     Com a reflexió del procés d’avaluació de les tasques dutes a terme durant el Pràcticum, puc concloure que tots els indicadors apunten a una clara exclusió social de les persones amb diversitat funcional (això ho he pogut copsar directament en situacions puntuals on la Berta es veu, encara avui en dia, en una situació inferior que els seus companys de facultat).    Penso que respecte la població general, les taxes d'atur, d'analfabetisme o de risc de patir violència són molt superiors, mentre que les ràtios d'accés a estudis no obligatoris, de renda, d'activitat, d'accés a l'habitatge o la participació política resulten clarament inferiors. No estem davant d'un "col•lectiu d'individus que tenen problemes personals per la seva manera de ser", sinó davant un sistema social amb estructures i dinàmiques discriminatòries, segregadores i opressores, en el qual parlar d'igualtat d'oportunitats fa que hi hagi gent que giri el cap a una altra banda.    Per tant, necessitem un canvi en les polítiques que hi ha avui en dia, en la manera de pensar i de fer de la població en general, en la manera de mirar i valorar la diversitat humana. Seguim treballant!

Projectes de cooperació amb d’altres entitats semblants

Aquest centre, com ja he dit anteriorment, col•labora tant amb famílies com amb escoles. El seu projecte i línia d’actuació contempla una estreta col•laboració entre el centre i les escoles on assisteixen els infants que reben tractament. A més, amb les famílies s’acostuma a fer un assessorament personalitzat per tal de millorar el rendiment personal i acadèmic dels infants. Les escoles que treballen estretament amb el centre són les escoles bressols municipals, les escoles d’educació primària i l’Institut d’Ensenyament Secundari tant de Llinars del Vallès com de pobles del voltant com Cardedeu, Villalba Sasserra, Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor. Una de les entitats semblants amb la que més col•laboren és EAP de la zona. L’EAP acostuma a anar molt saturat de casos i es dedica, bàsicament, a fer el diagnòstic dels infants pels quals les escoles n’han fet una demanda; el tractament a seguir no l’acostuma a fer l’EAP per falta de temps i personal, i el centre CLIP, acostuma a fer-ne el tractament i informar degudament a l’EAP. Per a fer els historials utilitzaríem la Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d'informació concernent la salut i l'autonomia del pacient, i la documentació clínica (DOGC núm. 3303, de 11-01-2001, p. 464 ss. Correcció d'errades DOGC núm.3353, de 22-03-2001, p. 4211), ja que és la llei que més s’acosta al tipus de documentació amb la que es treballa al centre.

Normativa i cooperació

El Centre de Logopèdia i Psicopedagogia (CLIP) que analitzo en aquest treball és un centre privat, no depèn ni del Departament d’Ensenyament ni del Ministerio de Educación y Ciencia. Tot i això ha de respectar les normes i lleis que regulen la protecció de dades de caràcter personal ja que s’hi fan informes on es reflecteixen dades privades dels seus alumnes. Les normes que regeixen el centre són: La Ley Orgánica 15/1999, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal ja que aquest centre ha de respectar les normes que regulen la protecció de dades de caràcter personal ja que en s’hi realitzen informes on es reflecteixen dades privades dels seus alumnes.o http://civil.udg.es/normacivil/estatal/persona/PF/Lo15-99.htm - Ley 41/2002, de 14 de noviembre, básica reguladora de la autonomía del paciente y de derechos y obligaciones en materia de información y documentación clínica. Amb aquesta llei es regulen les actuacions dins de l’àmbit sanitari i la podem fer servir per a conèixer els drets i els deures que tenen tant usuaris com a professionals en aquest tipus d’informació. http://civil.udg.es/normacivil/estatal/persona/pf/L41-02.htm - Tant el Col•legi oficial de Logopedes com el Col•legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya ofereixen a les seves pàgines webs apartats on s’orienta al col•legiat sobre els drets i deures de la seva pràctica professional. http://www.copc.org/index.php/publicacions/materials-del-copc/293-numero-13-recomanacions-i-criteris-deontologics-de-la-intervencio-psicologica-mitjancant-internet o http://www.clc.cat/codi_etic.php?i=7 A la vegada, també cal que per a la realització dels serveis que ofereixen segueixin les normatives tant del Col•legi Oficial de Logopedes de Catalunya (CLC)2 com del Col•legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. Cal esmentar que aquest centre treballa amb estreta col•laboració amb les escoles dels infants a qui ofereixen els seus serveis i amb l’EAP (Equip d’Assessorament Psicopedagògic) de la zona.

Definició del context de treball, el centre

El centre on he cursat el present Pràcticum, i per tant sobre el que es versa aquest treball és CLIP, Centre de Logopèdia i Psicopedagogia. Aquest centre està situat a la població de Llinars del Vallès, Barcelona, un poble de 8000 habitants situat a 10 km de la capital del Vallès Oriental, Granollers. Aquest centre ofereix els serveis de psicopedagogia i logopèdia als habitants de Llinars i d’altres petits pobles del voltant. CLIP atén a hores convingudes i, normalment, fora de l’horari escolar. El centre acull a infants des dels 3 anys i no hi ha límit d’edat màxima per a atendre les necessitats educatives o de llenguatge dels seus alumnes. Clip atén els seus alumnes tant individualment com en petit grup. Normalment el màxim de persones en un grup és de tres i han de tenir unes característiques o necessitats similars.

Sistemes de projecció interactiva

L’ús de sistemes de projecció interactiva (pissarres digitals) s’han incorporat a les aules des de fa uns anys. La incorporació d’aquesta nova eina hauria d’anar acompanyada d’una reflexió en profunditat sobre alguns aspectes com ara,els canvis metodològics que hauríem de modificar a les aules, quines eines incorpora a l’aula... Algunes de les diversitats que hi ha a les aules, com alumnes amb baixa visió (el cas de la Berta) tradicionalment no han estat gaire ateses, per exemple, a les aules es fan algunes mesures com ara: els alumnes amb baixa atenció s’asseuen a les primeres files, s’apropen a la pissarra per poder veure o fan servir ajudes òptiques com el telescopi, també acostumen a mirar els apunts dels seus companys. No obstant això, a les aules ordinàries que hi hagi un sistema de projecció interactiva es poden trobar altres mesures, o fer servir les eines que incorporen per facilitar l’accés a la informació dels tots els alumnes. Amb això vull reflectir que no només ens hem de quedar amb les adaptacions bàsiques per a quedar-nos amb la consciència tranquil·la quan tenim un alumne d'aquest tipus a classe, sinó que ens hem d'intentar posar a la seva pell i discriminar les actuacions quotidianes més idònies per a facilitar-li com més millor la vida. Hi ha diverses opcions per a gaudir d'una bona adaptació a l'aula ordinària: a l’opció 1 a l’aula hi ha un únic ordinador que és el que controla el sistema de projecció. Un alumne amb problemes visuals podria seure a les primeres fileres de l’aula o seure davant de la pantalla de l’ordinador que controla el projector. A l’opció 2 a l’aula hi ha un ordinador que controla el projector i l’alumne també té un ordinador. A l’opció 3 l’ordinador de l’alumne es pot configurar per tenir una clonació de la pantalla de l’ordinador del docent. L’avantatge que incorpora aquesta opció és que alumnes que tinguin problemes de visió poden veure la projecció directament a la pantalla del seu ordinador. Per poder fer aquesta opció es pot fer servir alguns programes com: RealVNC. Els alumnes amb baixa visió poden tenir instal·lat el Zoomtext, els programes són compatibles. Per altra banda, el RealVNC és compatible amb Windows i Linkat (es pot trobar a http://www.realvnc.com/vnc/index.html) aquest programa és el que majoritàriament es fa servir a les aules; iTALC, encara que el programa es pot fer servir per controlar els ordinadors dels alumnes, també hi ha l’opció de compartir pantalles.

Reflexió sobre l'educació inclusiva

Cal fer un petit parèntesi i pensar en el que significa vertaderament el model que en l’apartat “Metodologia” he escrit que segueix el centre CLIP. Partim d’una idea fonamental que és el model d'educació inclusiva, el qual és un procés que ens permet repensar cap on orientar l'educació actual. Es justifica, entre altres aspectes, per la voluntat d'organitzar contextos educatius de qualitat, adequats per a tothom: alumnat, mestres i altres professionals relacionats amb l'educació (en aquest cas, podria ser la psicopedagoga). L'educació inclusiva és: el procés pel qual s'ofereix a tots els infants i adults, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l'oportunitat per continuar essent membres de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins l'aula (en aquest cas, no és dins l’aula, però sí que podríem globalitzar-ho parlant de la societat que envolta la Berta, i també el context universitari on es desenvolupa). Com a reflexió del procés d’avaluació de les tasques dutes a terme durant el pràcticum, puc concloure que tots els indicadors apunten a una clara exclusió social de les persones amb diversitat funcional (això ho he pogut copsar directament en situacions puntuals on la Berta es veu, encara avui en dia, en una situació inferior que els seus companys de facultat). Penso que respecte la població general, les taxes d'atur, d'analfabetisme o de risc de patir violència són molt superiors, mentre que les ràtios d'accés a estudis no obligatoris, de renda, d'activitat, d'accés a l'habitatge o la participació política resulten clarament inferiors. No estem davant d'un "col•lectiu d'individus que tenen problemes personals per la seva manera de ser", sinó davant un sistema social amb estructures i dinàmiques discriminatòries, segregadores i opressores, en el qual parlar d'igualtat d'oportunitats fa que hi hagi gent que giri el cap a una altra banda. Per tant, necessitem un canvi en les polítiques que hi ha avui en dia, en la manera de pensar i de fer de la població en general, en la manera de mirar i valorar la diversitat humana. Per això, crec fermament que davant de tan enorme desafiament cal reflexionar sobre els dos elements de socialització més potents que existeixen, la cultura (molt especialment la televisió) i l'educació.

Fase 6. Fase d’autoavaluació de les accions dutes a terme

FASE 6: Fase d’autoavaluació de les accions dutes a terme DATA: durant totes les fases del pràcticum HORES: 4 h Objectius: o Avaluar les tasques dutes a terme de manera continuada. o En aquesta fase d’avaluació, la coordinació s’ha d’abordar des d’una perspectiva cíclica (com un procés obert i en constant revisió i construcció). Per això, s’ha d’incloure criteris i instruments d’anàlisi dels resultats que ens permetin d’introduir canvis en el procés. Destinataris/àries: jo mateixa / els pares de la Berta ACTIVITATS I CONTINGUTS - Avaluació mitjançant esquemes de les tasques que he dut a terme durant el pràcticum I. - Posada en marxa de les millores que es puguin anar aplicant a partir de l’autoavaluació crítica plasmada en els esquemes. INSTRUMENTS I/O TÈCNIQUES • Esquemes d’autoavaluació. • Observació directa i observació indirecta. INDICADORS D’AVALUACIÓ - Precisió e l’avaluació (esquemes autoavaluatius). - Efectivitat en la posada en marxa de les millores que vagin sorgint a partir de l’autoavaluació (factibilitat de les millores, acceptació per part dels subjectes, etc.).

Tutorial d'ajuda per a fer servir el JQuiz de Hot Potatoes

Reflexions sobre les pràctiques / Tria del centre on treballo vs. centre aliè

Estic contenta de situar-me en un centre de psicopedagogia i logopèdia, ja que fins ara no sabia què s'hi duia a terme, sóc mestra d'Eucació Primària i crec que la decisió de no fer les pràctiques al mateix centre ha estat encertada. De fet, en certs moments penso que seria interessant el fet d'incorporar-me com a psicopedagoga (en algun centre de l'estil on faig ara les pràctiques) alguna vegada. Es viu un altre tarannà, una altra manera de fer les coses, potser més pausada, menys ràpida i monòtona que a les escoles. Per altra banda, estic satisfeta de poder observar i analitzar pràctiques educatives diferents a les que estic acostumada, ja que sí que penso que tinc una mínima formació psidopedagògica provinent de l'escola (bàsicament a partir de l'observació de la feina de la psicopedagoga de l'EAP de zona en el meu CEIP), però fins ara no he vist que hi ha mil camins que aquesta carrera t'obre, tirant per unes vessants o per unes altres. Seguim pensant i reflexionant...

Bibliografia que de moment he o estic consultant

o R. Puig (Ed.), Comunicación aumentativa. Madrid: Inserso (Colección Rehabilitación, núms. 113, 136). o Meirieu, P. H. (1998). Frankenstein Educador. Barcelona: Laertes. o Soro-Camats, E., Basil, C., i Suárez, D. (1999). Accessibilitat a la comunicació per a persones amb discapacitat. Ed. Libri. o CORDIÉ, A .(1998) Malestar en el docente. La educación confrontada con el psicoanálisis. Buenos Aires: Nueva Visión. o MONTON, M.J., REDÓ, M. (1996). La evaluación psicopedagógica: fases, procedimientos y utilización. En C. Monereo i Isabel Solé (coords.). El asesoramiento psicopedagógico: una perspectiva profesional y constructivista. Madrid. Alianza. o GINÉ, C. (1997). L’avaluació de les necessitats educatives especials dels alumnes: la necessària col•laboració dels mestres i dels psicopedagogs. Suports. Revista Catalana d’Educació Especial i Atenció a la Diversitat. Vol 1. Núm. 1. 1-9. Vic. Eumo. o Intervenció psicopedagògica en els trastorns del desenvolupament. Vídeos o Alonso, J. (2000). Avaluació i diagnòstic psicopedagògics. Mòdul 1. Diagnòstic en educació. Barcelona: Edicions de la UOC. o Alonso, J. (2000). Avaluació curricular i avaluació psicopedagògica. Mòdul 2. Diagnòstic en educació. Barcelona: Edicions de la UOC. o Alonso, J. (2000). Avaluació del context de l’activitat curricular de l’alumne. Mòdul 6. Diagnòstic en educació. Barcelona: UOC.

La baixa visió, el cas de la Berta

La baixa visió és la condició de la persona amb privació parcial del sentit de la vista. No està tipificada des del punt de vista legal, si bé limita amb la visió perfecta (100% de resta visual amb la utilització de correccions visuals) i la ceguesa legal. Entre aquests dos punt s'estén el camp de les persones amb baixa visió, és a dir amb disminució visual. La disminució visual es dóna quan la visió d'una persona no arriba al 100%, tot i utilitzar totes les correccions òptiques possibles. La resta visual (el percentatge de visió que hom conserva) conté dos paràmetres de definició visual: la agudesa i el camp. L'agudesa visual és la capacitat de distingir les formes dels objectes a certa distància i es mesura amb la prova de les lletres (o formes geomètriques) de mida decreixent, establint cada línia, vista o no, un 10% d'agudesa visual. El camp visual és l'angle que cada ull veu, corresponent 90º a cada un (en total 180º). El campo es redueix, o bé "tancant-se" pels costats, o bé de manera aleatòria, a causa de taques que es formen a l'ull. La persona que, malgrat l'ús de correccions òptiques, no aconsegueix arribar al 100%, però que supera el 50% de resta visual, pertany a la categoria B3, porta una vida normal i possiblement no en tingui consciència de la seva disminució. Ans al contrari, per sota del 50%, comença a tenir dificultats evidents i es diu que té baixa visió (B2). Cal tenir en compte que, per sota del 20% de resta visual, les dificultats visuals són severes i fan imprescindible l'ús de tècniques d'adaptació. Quan no s'aconsegueix superar el 10% d'agudesa i/o es té restringit a només el 10º el camp visual, es considera llavors que la persona pateix ceguesa legal. Finalment, si no hi veu sinó zones difuses d'il·luminació i ombra, o bé res en absolut, és quan es parla de ceguesa total (B1). La Berta tindria, segons aquesta classificació, ceguesa legal, ja que té un 4%. Però gràcies a la seva força de voluntat, ja que abans només en tenia un 2%.

Dimarts, 23.10, a TV3: La ceguesa

Hola a tots i totes! Si us interessa el tema, he trobat un programa que pot ser d'allò més interessant! Us explico tot seguit: La ceguesa, a "L'endemà"

El programa aborda en aquest capítol el món de la ceguesa, des del punt de vista dels que hi han vist i han perdut la visió. Com t'acostumes a viure sense veure-hi? És fàcil presentar-se al món com a discapacitat? Aquest dimarts, TV3 presenta un nou capítol de "L'endemà", "A les fosques", que aborda el canvi de vida que suposa la ceguesa. Anna Morancho L'Anna Morancho té 22 anys i estudia Empresarials. Als 12 anys li van diagnosticar una malaltia hereditària que ara l'està deixant cega, i que comparteix amb la seva germana Alba, un any més gran. Elles s'ho prenen amb filosofia, i inventen estratègies per fer vida normal tant de temps com puguin. Com diu la seva mare, l'Anna i l'Alba gaudeixen més de la vida que la resta de la gent, potser perquè saben que aviat serà diferent. L'Anna surt amb el nòvio i els amics, fa feines ocasionals i es dedica al teatre amateur. Encara es resisteix a fer servir el bastó i a llegir en braille, però sap que cada cop necessita més ajuda en la vida quotidiana. La seguim en un any clau de la seva vida: ha decidit sortir de l'armari i presentar-se al món com a persona gairebé cega; entrarà a l'ONCE, buscarà una feina adaptada i aprendrà tècniques de supervivència per a discapacitats visuals. Ella sap que això és el que necessita, però reconèixer la pròpia discapacitat no és fàcil per a ningú. "L'endemà" aborda en aquest capítol el món de la ceguesa, des del punt de vista dels que hi han vist i han perdut la visió. Com t'acostumes a viure sense veure-hi? És fàcil presentar-se al món com a discapacitat?

"Catalunya sense barreres" al Teatreneu

Vull recomanar a tothom l'obra de teatre "Catalunya sense barreres" que s'estrena el divendres 20 al Teatreneu, on es tracten les minusvalies i deficièsncies amb naturalitat i humor. La fan un grup de persones amateurs, tots amb alguna discapacitat, on demostran que darrera de cada dispacitat hi ha sempre una perona extraordinaria. http://www.teatreneu.com/e-241/Catalunya-sense-barreres. Una comèdia de teatre on els personatges escenifiquen la realització d’un programa de ràdio que no pot ser presentat per la seva directora. Els actors i actrius, tots amb alguna discapacitat o malaltia mental, demostren amb la seva interpretació que quan hi ha un compromís amb la vida, és possible sortir endavant i superar les barreres que presenta el dia a dia. Missatge per al públic: Darrere d’una discapacitat hi ha una persona amb unes qualitats remarcables com en tot ésser humà. Aquest és el missatge que es pretén fer arribar al públic mitjançant la representació de l’obra de teatre. El desenvolupament de l’acció a escena alterna la comèdia (amb moments intensos per riure) i el drama (amb escenes de profunda emotivitat).

Sinopsi Abans de començar l’obra, els actors es presenten amb els seus noms reals i la seva discapacitat o malaltia mental, també reals. Un estudi radiofònic a la dreta de l’escenari i a l’esquerra la sala d’espera. Als dos espais, diàleg entre la directora del programa i la seva persona de confiança. La primera diu a la segona que té uns compromisos que li fan impossible presentar el programa i demana que tot es faci amb un estricte control de la situació. Aquesta segona li expressa la desconfiança que té en si mateixa. La directora li diu que creu amb la seva capacitat per sobre de tot. Van apareixen a la sala d’espera els diferents col·laboradors voluntaris del programa i els convidats del dia, en aquesta ocasió un cec amb el seu gos pigall i un escriptor amb esquizofrènia. Llarg temps ple de gags còmics on cadascú va mostrant els seus handicaps de manera desenfadada. L’acció es desplaça des de la sala d’espera cap a l’estudi amb inici dels continguts del programa que condueix una presentadora en cadira de rodes en qui ningú confia per poca serenitat i calma en moments de crisi. Més gags simpàtics. Entren en joc els convidats amb les seves històries. L’argument es torna profund i ple de sentit quan la persona cega comença a parlar de la funció dels gossos pigall i l’escriptor amb esquizofrènia descriu la seva malaltia. Un cop finalitzats els continguts, entra la directora en escena, que en realitat ha estat posant a prova el seu equip. Aquesta explica les històries reals de les persones de l’equip i com han arribat al món de la discapacitat o malaltia mental mantenint els seus nivells intel·lectuals. La persona de confiança de la directora (amb la parla afectada per la malaltia de Pàrkinson) recita de manera magistral un poema sobre com tractar la persona amb discapacitat o malaltia mental. Aquest moment, que posa fi a l’obra, fa aixecar al públic dels seients. Tot està dit i demostrat: Darrere i per sobre de la discapacitat sempre hi ha una persona amb el seu talent. Habilitant les persones només es veu la seva capacitat.